Combinatòria

La combinatòria entronca directament amb el caràcter formatiu de la matemàtica, ja que la seva pràctica fomenta el desenvolupament del pensament i està estretament lligada amb la lògica. Per això, a l’època de predomini d’un corrent de l’ensenyament contrari al treball de la lògica formal a l’escola, es va suprimir també la combinatòria. Aquesta, tot i que a primària i primer cicle de secundària es treballa amb un marcat caràcter experimental i lúdic, és una disciplina força teòrica, més abstracta que l’estadística. Efectivament, la combinatòria s’ocupa d’estudiar no pas allò que realment ha succeït, osigui un fet present, sinó allò que pot succeir. El seu objectiu immediat és arribar a imaginar “totes les possibilitats” que poden presentar alguns fets, reals o provocats, en funció d’unes variables que van canviat i sempre complint unes condicions donades; tracta de copsar coses que podrien passar però que no són materialment constatables i només podem abastar-les mentalment.

Per això sovint es presenta com un repte de caire lògic i té molt en comú amb la resolució d’enigmes i de situacions problemàtiques en general. Però es tracta d’un altra tipus de lògica, ben diferent de la binària del “si” i del “no”, i per això ajuda als nens i nenes en els aspectes següents:

• Organitzar el seu pensament lògic, en general.
• Obrir la mentalitat a admetre una gran diversitat de solucions alhora.
• Veure diferents maneres d’estructurar una mateixa realitat i descobrir relacions entre elles.

Existeix també un vessant numèric de la combinatòria, que és atractiu (i que ens aporta un llenguatge tan interessant com el diagrama d’arbre per a la multiplicació). Però l’aspecte numèric no és ni l’aspecte fonamental de la combinatòria ni el primer a treballar a classe. Per això podem introduir-lo més tarda i considerar-lo com un objectiu complementari.